Meritxell Cucurella-Jorba (Els Hostalets de Pierola, 1973)
Desbrodar és no voler ser allò que s’és.
D’un amb un, anar traient els fils de dos colors
que dibuixen una lletra arrapada als llençols. Desbrodar
és negar el detall que afirma la bellesa. L’acceptes o no,
l’aixovar que heretes. L’acceptes o no, la fuga dels teus,
i la teva pròpia.
Saber fer anar fil i agulla avui dia és un fet insòlit, estrany. Fil i agulla sovint van lligats a la imatge i al record de mares i àvies d’abans, d’un temps passat. Unes mares i àvies de les quals venim, amb colors d’ulls i cabells i gestos i tics i manies heretats de generació en generació, com els llençols brodats que passaven de mares a filles. Tot fent una analogia amb aquests elements de costura, en concret amb el fet de desbrodar, Meritxell Cucurella-Jorba ens parla en aquest poema de la pròpia negació a l’hora de no acceptar-nos tal com som, d’eliminar trets que ens caracteritzen, que ens fan únics i que ens lliguen a les nostres mares i àvies i besàvies més enllà del temps.
Desbrodar és negar el detall que afirma la bellesa, afirma Cucurella-Jorba. Busqueu i passeu suaument els dits per sobre de cadascun dels brodats que dueu a dins i a fora, i deixeu les tisores en pau.
Secció realitzada per la poeta Anna Garcia Garay
